Em dic Abril i tinc 22 anys.

El 21 de gener del 2018, pocs dies després del canvi d’any, on molta gent demana propòsits (que la vida em vagi bé, que em toqui la loteria, que pugui deixar de fumar, baixar els quilos de més que he guanyat aquest Nadal, salut per a tothom, etc.) sabent que les coses mai es fan ni venen soles, si no que tot requereix el seu esforç… (és una de les coses que he après no fa gaire).

Doncs després de menjar-me només dos grans de raïm perquè la resta em van caure anant cap a la Catedral de Girona, on anàvem a fer les campanades, vaig demanar ser millor persona.

Els següents dies no semblava que hagués de canviar res, van acabar les festes i es va tornar a la rutina, els matins a estudiar i a la tarda a treballar. Això sí, arribava divendres i no fallava el sopar amb la colla, una copa al bar de sempre, improvisar i dissabte si feia falta també. La veritat és que molts caps de setmana se’ns havien anat de les mans, però no passava res… fins que va passar. D’un dia fantàstic a un malson en un segon.

Tots sabem que l’alcohol a vegades ens fa cometre bogeries i, tot i així, no en som gens conscients. Jo de per si, ja sóc una persona que visc al límit i la veritat és que abans, a vegades, sense gaire cap. Fins al punt que aquell diumenge, després d’un dinar que se’ns va allargar, vam pujar a un descampat a acabar la festa i, entre música i beure, no se’m va ocórrer
res més que pujar damunt el cotxe d’una col·lega, amb la mala sort que el cotxe va arrencar i jo vaig caure.

En el moment que era a terra, tots els meus amics es van apropar i la veritat és que no sabia com reaccionar, si plorar i perdre els nervis o mantenir la calma. Al principi em vaig posar molt nerviosa perquè no podia moure res i li vaig dir a una amiga: “Invàlida no, si us plau…”. Però després vaig optar per mantenir la calma ja que veia que tots estaven espantats i no se’m va
passar pel cap res més que preguntar: “Almenys estic guapa?“. Tot seguit van venir els meus pares i l’ambulància, que em va portar fins a la Vall d’Hebron on també van venir els meus amics, que pràcticament van fer nit allà. A la Vall d’Hebron hi vaig estar un mes i mig i després ja em van
traslladar a l’Institut Guttmann, on hi vaig passar sis mesos ingressada i fent rehabilitació.

Tinc una lesió medul·lar, que m’afecta a les cervicals C4, C5 i C6, per tant, sóc tetraplègica. La veritat és que des del minut 0 ho he portat bastant bé (tot i que la paraula tetraplègic i tot el que comporta a vegades se’m fa massa gran). He tingut un recolzament bestial tant per part de la meva família i amics com també de la meva fisioterapeuta del centre on vaig a fer
rehabilitació dos cops per setmana. En situacions així, te n’adones i et sorprèn com de fort pot arribar a ser un mateix quan es té ganes de superar el dia a dia després d’una patacada com aquesta. La meva vida ha canviat, sí, però la meva essència segueix intacta i les meves ganes de viure també.

He de dir que he passat de fer sempre la meva a haver de tenir algú 24 hores amb mi. A vegades, m’he de privar de moltes coses, com de la necessitat que tenia abans d’organitzar alguna cosa o altra cada dos per tres, el no tenir sensibilitat a la major part del cos o del simple fet de poder escriure -que m’encanta- amb bolígraf i paper. Fa ràbia, però s’hi aprèn a
conviure. També acabes aprenent a canalitzar aquesta ràbia i és obligat aprendre a tenir paciència.

Ara farà quasi dos anys d’aquell dia que ha fet que algunes nits no dormi o que em pregunti si m’ho mereixia, si és cosa del destí o si va ser perquè no em vaig menjar tots els putos raïms jajaja.

El que sí sé és que cada dia s’ha de gaudir, agafar-se a tot allò que t’ajudi a millorar, ja sigui físicament o mentalment i, sobretot, no perdre mai l’esperança. Allò que diuen que “no aprens o no avances fins que no te la fots ben grossa”, és ben bé que jo m’ho vaig prendre al peu de la lletra, ja que ara sóc més conscient, més pacient, més forta i millor persona.

Això sí, els sopars de divendres i les festes no ens ho treu res ni ningú. Perquè no és com comença, sinó com acaba.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *