Com viuen les persones amb discapacitat la tornada a la nova normalitat? Moltes d’elles, persones amb discapacitat física i/o intel·lectual, acudeixen a diferents centres de tot el territori espanyol, ja sigui centres de dia, tallers ocupacionals, escoles d’educació especial… 


Hem acudit a una recent notícia (https://www.canalsur.es/television/programas/solidarios/noticia/1604266.html) per a conèixer la realitat d’aquestes persones, on professionals de DACE (Associació de Dany Cerebral Adquirit de Sevilla) i de la Fundació TAS (Brenes, Andalusia), atenen nens i nenes i adults amb diferents patologies i/o discapacitats. En aquesta mena de serveis i dispositius trobem professionals de tota mena: psicòlegs/es, educadors/es, integradors/es, mestres/ses… i tots ells coincideixen en el mateix: la necessitat de reinventar els tallers i les activitats per a adaptar-nos a la nova normalitat. D’altra banda, en el testimoniatge dels usuaris d’aquests serveis, trobem les ganes de reprendre la rutina i les ganes de retrobar-se amb companys i amics. I és que, al final tots acabem trobant la pau en la nostra dosi de quotidianitat diària.


Segons els professionals, les rutines, les activitats i els horaris, són especialment necessaris per a aquestes persones, ja que els ajuden a situar-se en el moment actual i a reprendre una certa sensació de rutina. Com en la majoria dels centres, en DACE i en TAS s’han hagut d’adaptar, i ens conten que ho han fet a través de les mesures recomanades pel Ministeri de Sanitat (ús de màscares, distància social de 1,5 metres…). 


I què és el que més troben a faltar, tant professionals com usuaris? El que, al cap i a la fi, trobem a faltar tots: el contacte, les mostres d’afecte, les abraçades, l’afecte… Però tot això haurà d’esperar! I forma part de l’aprenentatge al qual ens hem vist abocats necessàriament: el fet de re-programar el nostre cervell i la nostra manera d’interactuar per a en un futur tornar a abraçar-nos com abans. Aquestes experiències ens recorden que en realitat, en la vida res és segur, i que hem d’acceptar que (ara més que mai), cada dia és un misteri i una oportunitat per a reinventar-nos.


Què ens ha deixat el confinament a tots i, especialment, a les persones amb discapacitat? Un usuari de DACE, que presenta una discapacitat física, remarca les conseqüències negatives que ha tingut això per a ell (i per a tants altres): atròfia dels ossos, inseguretat en caminar “de nou”, menor força a les cames, així com una afectació en l’estat d’ànim. 
I és que la pandèmia s’ha encebat no solament amb els afectats directament pel virus, sinó també amb totes les persones que s’han hagut d’afrontar a la seva nova realitat. I, si a més es pateix algun tipus de discapacitat, les conseqüències poden ser encara més negatives.


Però el confinament no sols ha portat efectes negatius, sinó que també ha obert les portes a noves maneres d’entendre el món, i a l’apoderament de moltes famílies, com afirma la psicòloga de DACE. Aquesta professional ha pogut comprovar com les famílies lluitaven per treure als seus fills endavant treballant amb ells a casa i involucrant-se amb ells de noves formes. 
Ens quedem amb les paraules d’un usuari de DACE; paraules que, en el fons, ens parlen de l’aprenentatge que es pot treure d’aquesta terrible pandèmia: 


“Com vagis amb por no faràs res… cal caure’s de tant en tant”

…Potser darrere d’aquestes caigudes aprenem noves maneres de caminar, tinguem o no discapacitat. Junts.

Laura Ruiz

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *