Em dic Estefanía Grangè, tinc 26 anys i sóc supervivent d’un accident de trànsit. El resultat d’aquest és que ara realitzo el meu dia a dia amb l’ajuda d’una cadira de rodes. Tinc una lesió medul·lar a nivell cervical i això se’n diu tetraplegia.

Aquí va la “meva història”…

El 2 d’agost del 2016 era l’aniversari de la meva germana gran, les dues som Tècniques en Cures Auxiliars d’Infermeria i treballàvem en residències per a la gent gran. Viviem juntes amb la meva mare a Móra la Nova.

Llavors, amb 23 anys tenia vehicle propi i estava treballant a 3 comarques diferents alhora. Feia d’Auxiliar d’Infermeria a la Residència Les Vinyes de Falset. També realitzava serveis d’ajuda a domicili cada 15 dies per la Residència d’Avis d’Ascó i, per últim, cada 15 dies treballava els dissabtes a la nit en un pub-discoteca, de cambrera, servint copes a La Fatarella. I també estudiava a distància, volia ser Tècnica en Serveis de transports d’emergències sanitàries.

L’ 1 d’agost del 2016 vaig treballar 12 hores a Falset, de 8h a 20h i al sortir de la feina vaig anar a un sopar a Tarragona amb uns amics; el que no sabia és que aquell dia canviaria la meva vida per complert.

Vaig decidir no prendre begudes alcohòliques, ja que havia de tornar sola amb el meu cotxe i fer un trajecte d’uns 45 minuts fins arribar a casa meva després de la trobada. El camí me’l coneixia de memòria però quan només faltaven 10 minuts per arribar a casa meva, no vaig donar-me compte que estava cansada i em va venir la son mentre conduïa a alta velocitat… uns segons amb els ulls tancats van ser suficients per sortir de la carretera fent unes quantes voltes de campana. Vaig acabar amb el meu vehicle sinistrat i bolcada del revés amb una posició del coll molt forçada.

Estava conscient però, “inconscient dels danys que tenia”, ja no podía moure’m, no podia fer res més que esperar a que algú em veiés i avisés als serveis d’emergència.

L’espera se’m va fer eterna, era de nit, una carretera poc transitada i a sobre vaig quedar apartada de la carretera. Van passar uns quants vehicles que no em van veure, tot i que jo si podia veure les llums com passaven de llarg.
Finalment va parar-ne un i recordo demanar-li ajuda desesperada per sortir del cotxe. El noi amb tota la seva bona voluntat volia ajudar-me a sortir, tal i com jo li deia i… va estirar-me del braç… llavors vaig començar a perdre la consciència!

Després només recordo sentir les sirenes dels bombers i poc més…

Vaig despertar-me el dia 2 (l’aniversari de la meva germana) a l’hospital Joan XXIII envoltada de tota la família i els meus amics. Vaig estar ingressada 2 mesos aproximadament i després vaig fer 6 mesos de rehabilitació a l’Institut Guttmann, especialistes en neurorehabilitació. A dia d’avui no puc abandonar la rehabilitació, segueixo realitzant cada dia exercicis de fisioteràpia, ja sigui al meu domicili o en centres de Neurorehabilitació.

També realitzo esports adaptats. Sóc pionera a la ciutat de Tarragona en reunir un grup de persones amb diversitats funcionals diferents disposats a fer rugby adaptat i hockey en cadires elèctriques. Tot i no tenir el material adequat (cadires adaptades) per a realitzar aquests esports, ens reunim cada setmana i fem el que podem amb el material que tenim!

Fins ara, no es realitzaven aquests tipus d’esport a la ciutat. Degut a haver de viure amb una cadira de rodes, vaig tenir que canviar de domicili i d’estil de vida.

Però ara tinc molt més temps lliure per seguir gaudint de la vida, seguir gaudint de la família, dels meus i de mi mateixa. Ara faig d’activista social i defenso els drets de les persones amb diversitat funcional aquí, a Tarragona, que hi ha moltes coses per actualitzar i normalitzar!

Les pilotes les toquem de totes les maneres!

No tenim “discapacitat”, tenim capacitats diferents, “diversitat funcional”. Com representa molt bé aquesta Associació, som capaços i vàlids. La major limitació està en la ment de cadascú.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *