Hola, sóc la Jana Arimany, presidenta de l’Associació Capaç i Vàlida. Fa dos anys vaig patir una lesió medul·lar estant de viatge a Bali mentre feia un intercanvi a la Singapore Management University. Estava vivint a un pis amb quatre amics més. Era una experiència que estava esperant des que vaig començar la Universitat.

Tot va donar un gir el matí del 6 d’octubre de 2017 quan anàvem a veure la sortida del sol a les terrasses d’arròs d’Ubud, Bali. Havia estat una nit molt plujosa i tot estava moll. Mentre passejàvem, vaig relliscar i vaig caure avall. El desnivell no era molt gran, però va ser suficient perquè se’m trenqués una vèrtebra cervical i em provoqués una lesió a la medul·la.

De seguida vaig ser conscient del que havia passat ja que no em sentia les cames, però no notava cap dolor. Recordo passar molt fred, i l’estona fins que va arribar l’ambulància se’m va fer eterna. Van aparèixer uns homes que em van posar sobre una “camilla”, o més aviat un tros de fusta, em van lligar amb unes corretges i a pes em van portar fins l’ambulància. A partir d’aquí ja no recordo res més.

Em van operar d’urgència a un hospital internacional de Bali, el BIMC, i quan em vaig despertar els meus pares ja estaven al meu costat. Havien volat des de Barcelona, amb el primer vol que van trobar quan van saber la notícia.

La meva aventura pel Sud Est Asiàtic havia acabat. Em vaig despedir dels meus amics, que tornaven cap a Singapur, i jo em vaig quedar a l’hospital, on hi vaig estar ingressada 15 dies.

El dia 20 d’octubre vaig arribar a Barcelona per fi, i em van portar a la Vall d’Hebron. Allà va ser on vaig començar a aprendre sobre el que m’havia passat. Fins aleshores no sabia què comportava una lesió medul·lar ni com seria la meva vida a partir d’aquell moment.

Vaig començar a recuperar sensibilitat i a fer rehabilitació a l’hospital. Al cap de pocs dies però, em van comunicar que m’havien de tornar a operar, doncs hi havia uns claus més llargs del compte que tocaven la cavitat medul·lar i era perillós. La recuperació va ser més dura però poc a poc vaig anar agafant forces i a aprenent a valdre’m per mi mateixa.

Em van traslladar a Guttmann el dia 7 de desembre, on la rehabilitació seria molt més intensa i aprendria a ser autònoma. Vaig estar-hi 6 mesos, però anant a dormir a casa cada dia. El fet de tornar a trepitjar casa després de tant temps i d’una manera tan diferent impactava, tot es veia diferent, i algunes coses bàsiques no les podia fer còmodament com abans. Era qüestió d’adaptar-se.

Durant aquests dos anys he mantingut la il·lusió per fer coses que m’agraden, com per exemple viatjar. Però he hagut de renunciar a d’altres, principalment la dansa.

Actualment estic estudiant l’últim any del grau en Negocis i Màrqueting Internacionals, la qual cosa compagino amb les hores de rehabilitació i els entrenaments de natació.

One Comment

  1. La verdad se que es muy dificil eh visto michas historias acabo de leer la tuya y me alegro de que tengas una actitud pocitiva y me gusta mucho el echo de que compartas tu historia no solo para personas con una discapacidad sino para todo el mundo para que no los miren como unas personas distintas todos somos iguales y haci como a tí te paso a cualquier persona nos puede pasar son accidentes y uno nunca sabe cuando puedan suceder. “Eres una guerrera”

    Mauricio Vasquez Mojoco

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *